Militant històric del PSC, Ferran Bello (Barcelona 1953) va ser regidor a l'Ajuntament de Badalona (1979-1999) i responsable de cooperació i cultura a la Diputació de Barcelona (1983-1999). És expert en relacions internacionals i cooperació, moviments migratoris i demografia, gestió administrativa, mercadotècnia i banca privada. Va estudiar al Col·legi Germans Gabrielistes de Sant Adrià, al Col.legi Badaloní, a l'Escola Universitària de Ciències Empresarials i a l'Escola Superior de Ciències Socials de Barcelona.

El màxim responsable de l'organisme de la Generalitat que dóna suport a la cultura popular ha interioritzat perfectament els mecanismes de la interculturalitat que fa possible la integració de totes les cultures, tradicions i civilitzacions. Des que ell el dirigeix, aquest centre ha ampliat el concepte d'allò que és tradicional a Catalunya per fer-lo més inclusiu.

– Després de dos anys i mig al capdavant del CPCPTC, quin balanç en fa?
– Un balanç força positiu, perquè hem aconseguit un increment del 150% en el pressupost i hem pogut tirar endavant tot el nostre programa.

– La tasca que avui duu a terme aquest centre, té gaire a veure amb la que es feia abans que vostè n’assumís la direcció? Què ha canviat?
– S’ha incrementat notablement l’univers de relació del CPCPTC per abastar el conjunt del món associatiu. El suport econòmic també s’ha duplicat. Així, hem implementat nous programes que tendeixen a afavorir la cohesió social i la participació dels programes de cultura popular de tothom, siguin quins siguin els seus orígens.

– Com defineix la cultura popular? És el mateix cultura popular que tradicional?
– Cultura popular és el conjunt d’activitats de la ciutadania a l’àmbit de la cultura. La tradicional es aquella que arrela al territori i es manté més enllà d’una generació.

– Creu que la cultura popular i tradicional té prou visibilitat dins del panorama actual, on la innovació esdevé sovint un valor en si mateix? La globalització és una amenaça?
– A Catalunya tenim més de 6.000 entitats que fan activitats de cultura popular, així que està garantida la seva continuïtat. La globalització comporta també elements positius, com la generalització dels valors universals i la recerca dels elements tradicionals.

– La cultura catalana és la que es fa en català?
– La cultura catalana, per a nosaltres, és la que fan els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i es produeix al nostre país.

– Catalunya ha d’atreure els immigrants vers les tradicions catalanes o bé potenciar les seves pròpies identitats d’origen? Com es construeix la interculturalitat?
– És important que els nouvinguts coneguin les tradicions pròpies de Catalunya i se les facin seves. De fet, hi trobaran molts elements que poden identificar com a propis des de la seva perspectiva d’origen. A més, en la base de la interculturalitat hi ha la interrelació dels elements. El dret a manifestar la seva pròpia identitat es reconeix a qualsevol ciutadà de Catalunya en l’Estatut d’Autonomia, així com l’obligació de conèixer la història i les fonts de vida i costums del nostre país.

– Com es veu Xile des de Catalunya? Creu que ho tenim fàcil per trobar allò que ens uneix o el Pacífic queda massa lluny de la Mediterrània?
– Els ciutadans i ciutadanes xilens projecten cap el món una forma d’expressió cultural de marcat caràcter occidental, alhora que exhibeixen unes arrels ètniques i històriques que fa molt de temps que formen part de l'imaginari col·lectiu d’Espanya i de Catalunya. Això fa que la capacitat de comprensió mútua d’ambdues comunitats funcioni sense dificultats.

– Per als catalans, per a vostè mateix, tot Llatinoamèrica és pràcticament igual? Creu que es perceben prou les peculiaritats de cada país llatinoamericà?
– A la memòria dels catalans existeix una visió polièdrica de les cultures llatinoamericanes. Fa més de cent anys ja hi havia un especial interès i proximitat cap a aquesta realitat.

– Troba necessàries iniciatives com el festival Xilefest, pont entre Xile i Catalunya? Vostè què hi posaria?
– Totes les iniciatives són benvingudes, sobretot si es manifesten com a pont entre cultures, és a dir, com a aprofundiment del coneixement de les mateixes. Jo no haig de posar ni treure res. La tasca de l’administració es limita a donar el suport necessari perquè aquestes activitats siguin possibles.